Woody Allen i experts en història del jazz expliquen la vida de l’Emmet Ray, el segon millor guitarrista de jazz després del Django Reinhardt que suposadament va viure als Estats Units als anys 30. Bé, de fet és ficció, però ho expliquen com si fos vertader.

L’Emmet Ray idolatra el Django Reinhardt i viu sota la seva ombra, sabent que per molt que ho intenti mai podrà ser tan bo com ell. És un geni, però en la seva vida personal és un desastre. Beu molt, és arrogant, l’espanta el compromís, és incapaç d’arribar puntual a la feina…

De fet, si ho penses, la pel·lícula és un drama, l’Emmet Ray és un desgraciat, però està explicat d’una manera molt còmica i té moments que, encara ara quan hi penso, em fan venir una rialla. I això que he vist la pel·lícula un parell de cops ja.

I la banda sonora composada hi juga un paper fonamental. No passen ni cinc minuts de pel·lícula en els que no hi hagi música, i totes i cadascuna de les cançons que sonen són boníssimes: Duke Ellington, Sidney Bechet, Django Reinhardt (per suposat), Bix Beiderbecke…

Curiositats sobre la pel·lícula:

- La Samantha Morton, l’actriu que fa de parella de l’Emmet Ray, va ser nomenada a un Golden Globe i a un Oscar com a millor actriu secundària tot i que en la pel·lícula no diu ni una sola paraula.

- Qui realment posa el so en la guitarra que toca l’Emmet Ray és el guitarrista Howard Alden, el qual va ensenyar a l’actor principal, el Sean Penn a fer com si estigués tocant. I realment ho fa molt bé. Després de veure la pel·li em va picar la curiositat de si realment era el Sean Penn el qui tocava la guitarra.

- Curiositat pels més freaks: La guitarra que toca l’Emmet Ray és una rèplica de la Selmet Maccaferri de l’any 1932, la mateixa guitarra que tocava i que va popularitzar el Django Reinhardt.

A l’Spotify pots escoltar la banda sonora de la pel·lícula: [Woody Allen - Music From His Movies. Vol 4]

Trailer en anglès de la pel·lícula:

El proper dia 26 de febrer a les 17h al local de Spank the Baby en el C/ Vistalegre, 18 (Raval) es projectarà aquesta pel·lícula en el ‘Te & Swing‘ inaugurant el cicle ‘Woody Allen i el jazz’

A través del Pol Prats descobreixo el ‘Sh*it Lindy Hoppers say‘ i m’encanta veure que, per fi, els lindy hoppers no som una comunitat aïllada de la resta del món.

Aquí està el vídeo:

[Para todos - La 2 : La salud del músico]

Els lindy hoppers no tenim gaire costum d’escalfar ni fer estiraments però tots sabem la importància que això té per tal d’evitar lesions i sobrecàrregues, i quan veus algú estirant, tot i que de vegades es fa estrany penses: si, jo també ho hauria de fer això. Els músics encara estan menys acostumats que nosaltres a escalfar el cos abans de tocar, tot i que segurament es passen moltes més hores assajant i tocant. I això es fa encara més important si parlem de músics professionals, als qui una lesió pot afectar greument la seva carrera.

Un parell d’exemples de lesions en músics de jazz de renom

- En Louis Armstrong l’any 1935 es va veure forçat a deixar de tocar la trompeta durant un any sencer per patir el que ara s’anomena “el síndrome Satchmo“, la ruptura del múscul orbicular dels llavis.

- Les galtes d’en Dizzy Gillespie van deformar-se i expandir-se a causa de la pressió, tot i que no va suposar-li cap inconvenient per seguir tocant tret de l’estètic. Segons les seves paraules: ”I didn’t get any physical pain from it but all of a sudden, I looked like a frog whenever I played.“

Dizzy Gillespie

‘New Orleans‘ és una pel·lícula romàntica de ficció que narra el naixement del jazz i on la música juga un paper fonamental en la trama.

Ambientada en el 1917 a ‘Storyville‘, el red-light district de Nova Orleans, explica la història d’amor entre Nick Duquesne, el rei de Basin Street, i la Miralee Smith, una noia blanca de bona família. Ella acaba d’arribar a la ciutat de Nova Orleans des de Maryland i, alhora que coneix al Nick Duquesne, sent per primera vegada la música que s’estava creant aleshores a la ciutat (Blues i Ragtime) i se sent fascinada. Ella és una cantant d’òpera que no coneix res més que música clàssica, i es troba meravellada davant d’aquesta música tan moderna.

La Billie Holliday (ni més ni menys) encarna la sirventa de la casa on viu la família de la Miralee, la qual alhora és una cantant de blues. La Miralee, després de sentir-la cantar, li demana que la porti a Storyville, a sentir aquesta música nova. En aquest barri però, no està gens ben vist veure una noia de ‘bona reputació’ com la Miralee i el Nick Duquesne intenta fer-la fora pel seu bé.

La pel·lícula, per una banda, és la història d’amor entre la Miralee Smith i el Nick Duquesne, i per l’altra també és una història d’amor d’ella i la música de Nova Orleans. Tots dos són amors prohibits que fan que ella s’hagi de confrontar a la seva família i la resta de la societat que l’envolta.

Amb el tancament del barri molts dels músics es veuen forçats a marxar a altres bandes del país, contribuint així a la barreja i creació de nous estils de música i donant lloc al naixement del ‘Jazz’.

A part de la Billie Holiday, a la pel·lícula també hi surten músics de la talla del gran mestre Louis Armstrong, en Kid Ory o el Woody Herman que posen una banda sonora genial al film.

Com a curiositats he llegit per internet que sembla ser que la Billie Holiday no estava gens contenta amb haver de sortir vestida de sirventa i, de fet, tot i que el seu paper com a sirventa de la Miralee és indispensable per a la trama, només surt vestida de sirventa en dues escenes molt curtes.

Una de les majors crítiques que es fan, és el fet que, malgrat tractar-se d’una pel·lícula sobre la història del jazz, els afroamericans fan el paper d’extres en el film i el protagonisme se l’enduen dos personatges blancs. I és que no cal oblidar  que es tracta d’una pel·lícula de Hollywood de finals dels anys ’40.

Tot i que és una pel·lícula de ficció i no tots els detalls històrics són correctes, és perfecte per fer-se una idea de com deuria ser la vida a Storyville i a Nova Orleans, i per veure l’impacte que va causar la música que allà hi va néixer i com va evolucionar amb el temps.

En la meva opinió, la trama de la història d’amor resulta un pèl ‘pastel’, i és que és una pel·li de Hollywood i a mi els finals feliços no em convencen gaire, però val a dir que els números musicals són de 10 i ja fan que la pel·lícula valgui la pena. Indispensable per a tots els que els agrada el jazz tradicional.

El proper dia 22 de gener a les 17h al local d’Spank the Baby en el C/ Vistalegre, 18 (Raval) es projectarà aquesta pel·lícula en la celebració del primer ‘Te & Swing‘.

- Duke Ellington

Es veu que va haver-hi una mica de lio amb qui realment era l’autor de la canço, però tot aquesta controversia no treu que és una gran canço.

Us deixo amb uns videos on la podeu disfrutar.

Primer de tot, el gran Louis Armstrong, quin swing !

No crec que aquesta versió motivi a massa gent a ballar Lindy hop, pero la volia compartir, cada cop que miro aquest video sempre em desperta un somriure tot un show.

I per últim, per als us agrada tocar instruments, us deixo una versió on només hi ha la armonia, i així podeu practicar

Aquest llibre és una reedició d’un llibre publicat el 1955 per Nat Shapiro i Nat Hentoff. És sobre la història del jazz però al contrari que molts llibres on un “expert” recopila i redacta la informació, aquí s’explica la història a través de cites dels mateixos músics que hi van formar part.

Només porto unes cinquanta pàgines llegides però he de dir que m’encanta!

Les cites, per suposat, estan ordenades seguint un cert fil argumental, i els capítols es classifiquen per època, des dels inicis del jazz a Nova Orleans fins a mitjans dels anys cinquanta que es va publicar el llibre. En ell hi ha cites de Clarence Williams, Jelly Roll Morton, Kid Ory, Louis Armstrong, Count Basie, Duke Ellington… tots! Exliquen com van començar a tocar, com es van fer populars, amb quins músics es relacionaven i com era la vida i el cercle jazzístic de l’època.

Quan l’acabi de llegir faré una review com Déu mana però de moment volia compartir una de les cites que més m’han agradat i que més em fan envejar no haver nascut en aquella època:

The most miserable feeling a youngster in New Orleans can experience is to be in classroom in school, studying, and hear a brass band approaching, swinging like crazy, then pass the school, and fade off in the distance. You will witness a lot of sad expressions in that room. Now if it happens to be lunch hour, recess twelve to one, when the bell rings at one P.M., a lot of seats will be vacant (…) This music would excite you and move you to such an extent that when you would realize it, you had “second-lined” maybe ten or twenty blocks from school…

Danny Barker, pp. 15-16.

Aquí està la meva traducció “lliure” al català:

El pitjor sentiment  que un jove de Nova Orleans pot experimentar és la d’estar a l’aula a l’escola, estudiant i escoltar una banda de música apropant-se, swingant com ningú, passant de l’escola  i esvaint-se en la distància. Podies veure un munt de cares tristes en la classe. Ara bé, si això passa durant l’hora de dinar, a l’esbarjo de 12 a 13h, quan la campana sona a la 13h, una gran quantitat de cadires estaran lliures (…) Aquesta música t’excitava i et feia moure fins a tal punt que quan te n’adonaves, ja havies fet una “second line” i estaves potser a deu o vint quadres de l’escola…

Només porto cinquanta pàgines llegides i ja tinc més de vint post-its marcant frases que m’agraden.

Aviat, més.

Sense dubte una de les meves cançons preferides. Ja l’havia sentit abans, però per alguna raó no hem va causar tanta impressió fins que no vaig anar a Nova Orleans. Em va agradar tant que vaig decidir que seria la primera cançó que tocaria amb la trompeta!

Com no, una de les versions que més m’agraden és del Louis Armstrong.

Però no podíem deixar passar l’oportunitat de posar un vídeo del Gener del 2011, amb el Gordon Webster Sextet i cantat per la fabulosa Andrea Motis.

Disfruteu!!!